(Va i ve, s'atansa a les pre-formacions. Interromp processos de definició, també de destrucció, fascinat pel Temps i per l'atzar).

S'assaja en aquesta obra una composició de les identitats suportades en la memòria col·lectiva i les combina, les interpreta.

Contraposa Identitat i Artifici, com si aquest fos argument del primer.

Emocions i visualitzacions interfereixen identitat i anonimat, pre-formant el que seran noves i particulars definicions.

(Fascinat pel poder de la pròpia presencia, de la pròpia interferència).

Després de la visualització qualsevol acció, activa o passiva, esdevé interferència, doncs és posterior a una identificació, a una interpretació en un espai i un temps precisos.

D'aquí el gran poder d'evocació de les dues primeres ambientacions, que justament il·lustren dos nivells diferents d'intervenció en els processos.

“Chinescas ... “presenta un desenvolupament de la intervenció des d'un nivell d'identitat explícita en els autoretrats de El Greco, Velázquez, Goya i Picasso. Aquestes identitats han estat socialment sintetitzades i reduïdes a tòpics. Aquí el Venancio Pardo practica deconstrucció de les identitats citades provocant una interferència amb l'ajut d'altres fragments i desdibuixant la imatge fosca i contrastada dels autoretrats – percepció diferenciada de l'autor sobre el mateix sumant-hi altres identitats – que alhora defineixen també els autors, en ésser les seves creacions- i obrint espais nous per entre els fragments que estableixen una mena de cronogrames de doble direcció –les obres poden contemplar-se des de dues bandes i es disposen en sèries de quatre ordenades des de Greco a Picasso -. D'aquesta manera ens trobem davant una invitació expressa a redefinir les identitats Greco-Velazquez-Goya-Picasso.

A “39.01” tot i que assistim igualment a una intervenció activa, diríem que la composició és inversa. Igualment ha esdevingut l'artificialitat del signe de reconeixement o de cap tipus de referència prèvia a la visualització de la composició de Pardo. L'autor al·ludeix conscientment o inconscient als tòpics no obstant, doncs en la definició dels fragments de pedra – composta i artificial – hem de recórrer a les tipificacions que s'arxiven en la nostra memòria.

Si “Chinescas ... “ ha estat arravatada als museus, “39.01” ho ha estat al mar – pacient transformador que dóna vida i mort - . Arravatades ambdues al Temps, han estat contagiades de vivacitat, oferies a intervenció, susceptibles d'ésser reinterpretades.

En el tercer àmbit de l'exposició, tres elements de diferent naturalesa ens fan plantejar les pròpies percepcions. Una pila de romaní dins de la seva chaqueta de pell, uns miralls d'augment incrustats al mur i una creu de blanc refractari clavada por un punt de làser, em fam observar la independència dels sentits i l'arbitrarietat de les percepcions, com si les preformacions fossin les úniques amb capacitat d'ésser percebudes i interpretades mentre les tingudes com a identitats definides i precises perden tota capacitat d'interacció.

Què pensar sobre la immutabilitat si cada visualització es perfila com una preformació?

Mercè Alsina